5h del matí sona el despertador, miro el rellotge i amb sorpresa i incredibilitat bec que son les 4h del matí!!!! estic tant nerviós que no vull ni pensar o esbrinar el per que m’ha sonat el despertador a aquesta hora. Això si, esmorzo molt tranquil ( tinc temps de sobres, desprès de la broma del despertador ) i surto directa cap a Manlleu on hem quedat amb la resta de companys ( Albert, Xevi, Jaume, Dani, Leo i Edu ).
Sortim a les 6h tots set amb la furgo de l’Edu, però encara no hem fet 100 metres sens averia la furgo!!!!! Sort que en Xevi a vingut amb la seva furgo i canviem de vehicle com els de formula 1 canvien les rodes, ara si cap a Barcelona.
Ja som a Montjuic, l’ambient es espectacular moltissima gent i molts coneguts, ens acabem d’equipar per l’esdeveniment, unes quantes fotografies de rigor per recorda aquest moment o per veure un abans i un desprès de la cursa!!! I comencem a anar a buscar el calaix de sortida que ens correspon a cadascun de nosaltres, abans de separar-nos, ens desitgem ànims i molta sort.
Un cop dins del calaix groc intento escalfar una mica, però i ha tanta gent, que sem fa difícil poder corre una mica. Molts nervis, però l’ambient es una passada, van passant els minuts, cronos a 0, entre nosaltres ens donem els darrers ànims, tot apunt, ara desprès de tants nervis en uns instants nomes tinc al cap pensant ja en un temps 2h59 i no paro de dir-me a mi mateix, aquest any si, aquest any si.... sona la cançó de Barcelona de Montserrat Caballé i Freddie Mercuy. Tret de sortida.
Surto un pel per sota de 4’ el Km i de moment les sensacions en els primers 10 Km son bones, vaig mantenint el ritme, al cap d’uns instants en trobo amb en Ramon i ens saludem tot animant-nos i segueixo endavant, amb sento amb forces, 1h24’ Km 21. Comença a fer calor però segueixo mantenint el ritme, van caient els Km i aparti del Km 30, començo a tenir dolors musculars a les dues cuixes, intento aguantar el ritme però cada vegada sem far mes dur aguantar aquest ritme, arribo al Km 35 mantenint encara un ritme de 4’05 el Km, però ara el dolor que tinc a les dues cuixes, em fan passar un calvari, nomes penso en que no puc parar, no vull parar, no vull cometre el mateix error que l’any passat... al cap d’uns moments en torna a atrapar en Ramon i m’anima, va Pep que ja ho tenim!!!!! Abaixo el ritme a 4’15’’ i afronto el últims metres corrents i patint molt... i s’acaba. S’han acabat les series, els nervis, el dolor, el patiment. 2h53’29’’ molt satisfet i content amb una marca per mi de somni!!!! Increïble, fa un segons corria com un boig i ara no soc capaç ni de pujar un esgraó de les escales....
Fer una marató sempre te alguna cosa d’especial. Primer de tot, pels mesos que destines per preparar una cursa com aquesta, el nervis del dia abans de la cursa, el dolor i patiment durant la cursa i l’emoció, l’eufòria i la calma de desprès de la cursa i el premi no es res mes que acabar, sense esperar res més a canvi, només la satisfacció personal d’haver aconseguit un somni.
Salut,
Pep
