IronMan France - Nice 2011

El meu primer IronMan.

Dijous 23 tota la família sortim direcció a la ciutat mediterrània de Nica, on una vegada estiguem allà ens retrobarem amb la resta de companys que hem organitzat aquesta aventura, durant aquest dies previs a la cursa, els aprofitarem per fer turisme i fer diguem-ne relaxació prèvia a la cursa, la nit abans de la cursa ens ficàvem al llit a les 12h de la nit!!!!

 Son les 4 de la nit i encara no he tancat cap cop els ulls!!! Diguem que no m’ha fet falta el despertador. M’aixeco i començo a equipar-me per l’esdeveniment mestres vaig esmorzant a les 4h30 hem quedat amb l’Albert i en Xevi per anar cap a Nica. Sortim puntuals i un cop hem aparcat la furgo en un subterrani el primer que fem es anar a fer un cafè, per si de cas no estiguéssim nerviosos!!! Anem a comprovar les bicicletes i entregar les bosses blanques desprès d’haver-nos posat el neoprè. Ens col•loquem en la zona de sortida de 1h18 on ens retrobem amb la resta de companys, Leo, Dani i en Francesc, quin espectacle, musica de fons i moltissima gent per veure la sortida de 2700 atletes disposats a nedar els 3.800 metres.

 La sortida es indescriptible, la primera sensació que tens, diria que es com la de sobreviure a un naufragi on i han 2700 atletes a punt d’ofegar-se i tots volen anar a buscar l’únic bot salvavides. Cops, cosses, glops d’aigua salada, ulleres plenes d’aigua desprès de rebre el primer cop, gent que ja es desvia de la trajectòria i et passa per sobre... sembla impossible trobar un espai vuit on poder fer nomes dues braçades. Segueixo a els altres corredors sempre pensant de que ells en portaran en la direcció correcta i a mesura que anem avançant es van creant mes espais entre nosaltres, però sempre nedant amb companyia. Quan arribem a la primera boia, ja i tornem a ser, tothom vol passar per la part interior de la boia, fet que fa que es creí una impressionant aglomeració de caps blaus als peus de la boia. El primer tram sem fa etern, a la sortida d’aquest i han els voluntaris que et donen un cop de ma per esquivar les grans pedres que i han a la platja. Començo el segon tram de natació, la situació a millorat molt i fa que estigui molt mes tranquil i nedi millor, tot i això nomes penso en sortir de l’aigua i agafar la bici.

 1h29’ No ser si les glopades d’aigua salada que he fet o pels nervis que he passat però surto de l’aigua ben marejat i amb moltes molèsties a l’estomac, dutxa i començo la transició, agafo la bici i corrents surto de l’àrea de transició 7’48’’... plat gran, 33Km/h. Els primers 20 Km sem fan de molt bon fer, però a la primera pujada que ens trobem, uns 500m 10%, tinc sensacions de debilitació, com si tingues les espatlles sense forces i que dedueixo que es de l’esforç de nedar, amb costa molt pujar aquest pujada i això que nomes es la primera. En “ La Cote de la Condamine “ ja et fas una idea de que la cosa no serà tant fàcil com semblava, diguem-ne que la gent comença a ocupar el lloc que li correspon. Trobem els primers avituallaments, que estan molt ben situats i organitzats. Arribo al “ Col de l’Ecre “ 1120m, on i trobo a en Xevi i que amb diu que ell tampoc es troba molt bé. A partir d’aquí el Km 70, amb començo a trobar millor tot i que la calor comença a fer-se notar. Passem per uns paisatges molt bonics i que en alguns d’ells encara es pot veure neu en els cims llunyans. A partir del Km 120 pràcticament es tot baixada, intento aguantar el plat gros fins el final i ja nomes tinc pensaments per preparar-me per la marató.

 Acabo el tram de bici en 6h40’, transició bici - corre amb 4’13’’ amb trobo bé i amb ganes de corre. Començo la primera de les quatre voltes que hem de fer al circuit a uns 13 Km/h amb una calor insuportable. Intento hidratar-me tant com puc i sobretot mullar-me en les dutxes que ha instal•lat l’organització. Al finalitzar la primera volta just a l’arribada i tinc a la família i la família dels companys animant-nos, això amb dona moltes forces per afrontar la segona volta. Començo a tenir flato però no deixo de corre fins el Km 18, a partir d’aquí em veig obligat a caminar uns minuts, però de seguida torno a corre, ja amb un ritme molt mes baix. Les dues ultimes voltes sem fan eternes, no tinc dolors musculars, però si que torno a tenir molèsties en l’estomac i fred???, físicament crec que podria haver seguit corrent tot i que a un ritme mes baix, però mentalment ja no tirava, amb costava molt. Afronto l’ultima volta on la tornada amb trobo amb en Xevi que també ho esta passant malament, camino al seu costat un rato per animar-lo i segueixo corrents fins el final, quan començo a veure la meta els mals amb desapareixen m’he emociono al veure tanta gent animant-me, es el meu moment, el moment de recollir els fruits, sento el meu nom per la megafonia i creuo l’arc de la meta amb els braços alçats, estic molt satisfet i content pel que fet, ara puc dir que soc Finisher!!!! son moments inoblidables.

 No ha set una cursa on pugui dir que me trobat bé, les sensacions no han set bones des de un bon principi, però l’alegria i l’experiència que tens al finalitzar una prova d’aquestes característiques per mi es el mes important. Això si, tinc l’espina clavada del SUB 11!!!!!.

 Agraeixo a la família i els companys per haver estat aquí a Nica, seguin-me i donant-me suport i ànims i també per la compressió que and tingut durant tots aquets dies d’infinits entrenaments.

Salut,